Reflexionant

Avui variaré una mica la rutina i no penjaré ni imatges ni videos del Youtube; avui parlaré a mode de reflexió o de diari personal (sobretot perquè últimament ningú comenta res per aquí i tinc la sensació que només hi entro jo? sobre el que em ve al cap aquest dia 14 de febrer dia dels enamorats.

Quin millor dia per ficar-se a pensar sobre la vida que el dia més depressiu que existeix, almenys quan un està sol. Ahir com ja vaig anunciar, van fer un reportatge sobre Carles Sabater, cantant de Sau, que feia deu anys que va morir. Va ser un reportatge molt emotiu, que la veritat com ja esperava em va deixar tocat, però com que sóc una mica massoca doncs el vaig veure igualment XD. En aquest reportatge es veia com tothom que parlava d'aquest gran cantant només en podia dir coses bones, i es notava que havia deixat petjada en tots aquells personatges que s'emocionaven recordant-lo. Va ser molt bonic, em va costar després dormir, tot i ficar-me a escoltar el Minoria Absoluta com faig cada nit per a adormir-me em venia al cap les imatges d'en Carles i els seus amics.

Aquest matí m'he despertat angustiat, en el meu somni estava plorant desesperat, com si fos un dels personatges del reportatge d'ahir a la nit. No recordo que passava al somni, com em passa sempre, cosa que em molesta molt, només tinc la sensació que era un somni inspirat en aquell reportatge d'homenatge. És llavors quan intentant recordar, no ho aconsegueixo, sinó que més aviat invento, imagino que podria ser el que em causava aquells plors. La mort pròpia? La d'algú proper? Prefereixo pensar que la meva, però llavors em ve al cap tota una sèrie de pensaments, de pors: Si jo fos qui mor que passaria? Algú tindria tants bons records de mi com els que es contaven en aquell reportatge? O el que és pitjor, i si a ningú no li importés? Encara que potser seria millor, no per mi sinó pels altres, ja que no sofririen, i la veritat això em causa una controvèrsia vull ser recordat i per tant que la gent sofreixi o al contrari i no fer sofrir ningú? Sempre he odiat el fer mal als altres, però això potser és massa. També sempre he tendit a empassar-me el dolor per no fer mal als altres, sent objectiu potser si que tinc una tendència cap sofriment propi, suposo que es pot considerar egoisme, això si un egoisme imbècil. Llavors també veig el paral·lelisme sofriment/felicitat , ja que si jo em dedico a evitar fer sofrir als altres, pot ser que també eviti fer-los feliços i llavors tornem al principi, algú té bons records de mi?

Realment és una cosa que em causa curiositat, però a la vegada por i crec que prefereixo no saber-ne la resposta.

El que pot donar de si un somni que no recordes... Seguiré estudiant per no haver de seguir pensant.

servido por Joan 4 comentarios compártelo